Antoni Tàpies. Certeses sentides

Aquesta exposició és una ampliació de la que es va presentar, amb el mateix nom, a la Fundació Antoni Tàpies diversos mesos després de la seva inauguració el 1991. En aquella ocasió es van reunir dinou obres i ara se sumen obres no incloses en l'edició anterior, i una sèrie d'escultures de bronze i de terra xamotada del mateix període. Un dels aspectes més interessants de "Certeses sentides" és el material que va utilitzar Tàpies per plasmar el seu repertori habitual d'imatges: creus, ulleres, autoretrats, el cos, el crani i els ossos, cadires, paisatges, lletres i xifres. L'artista català es va servir dels materials tèxtils sintètics que utilitzava per cobrir i protegir el sòl del seu estudi. Tàpies els trepitjava i treballava sobre (tant en l'estudi de Campins com en el de Barcelona) i, per tant, tenien esquitxades de pintura, taques i empremtes; altres, en canvi, encara estaven per estrenar. Es tracta de tèxtils de diferents classes i qualitat (plàstic, cuir sintètic, cotó i polièster); en algunes ocasions va pintar al revers, i en altres en l'anvers.

Un cert pessimisme

En aquestes obres predomina certa tristesa, cert pessimisme. Tàpies en aquesta època vivia un període en el que feia referències constants a la mort i al dolor físic que porta implícita la vida. No obstant això, no és una al·lusió al dolor per victimitzar, sinó per prendre consciència de la seva existència i trobar maneres de conviure amb ell. Aquestes reflexions es relacionen amb la filosofia budista, que considera que el dolor és una part integral del fet de viure. Per això, el budisme convida a dur a terme un procés d'introspecció que permeti establir l'origen del dolor per poder eliminar les seves causes. En la seva obra, Tàpies es va fer ressò d'aquests ensenyaments, sobretot a partir de la dècada de 1980 i al llarg de les de 1990 i 2000, període en què s'emmarca el conjunt d'obres que es reuneixen en aquesta exposició.